Entre forns de calç a Les Comes de Montgrat

Les Garrigues es troba en la transició del clima mediterrani i continental, amb grans contrastos entre estius i hiverns, escassa pluviometria i molt àrid. De fet, avui dia és una de les comarques més àrides de Catalunya. Aquest clima permet principalment l’existència de vegetació xerofítica mediterrània, amb dominància dels matolls generalment. No debades hi destaquen les màquies o garrigues, i sembla que el nom de la comarca és degut precisament a la seva presència abundant. A la part més oriental i meridional, com l’obac de la serra de la Llena, hi destaca una vegetació de baixa muntanya mediterrània seca. Al nord-est es troba la Vall de Vinaixa, un Espai Natural Protegit conegut pels seus turons i relleu ondulat i que té com a objectiu la protecció de l'àguila cuabarrada. 

A tocar de la Vall de Vinaixa hi ha el municipi de Tarrés, on trobarem l’espai proposat per fer el bany de bosc. Per anar-hi, cal seguir la carretera en direcció a Fulleda fins a la zona que es diu els Plans. A uns tres quilòmetres, on hi ha l’accés al parc eòlic Vilobí 2, s’agafa el trencant a l’esquerra i es pot estacionar als peus dels molins de vent. Allà trobem la senyalització de la Ruta de la Calç i cal seguir aquests indicadors. Es tracta d’una ruta circular que porta a fer una passejada dins del bosc entre forns de calç i està molt ben senyalitzada. No hi ha pèrdua. A l’inici, cal fixar-se que on es bifurca el camí cal seguir el que surt a la dreta. Pot passar que esporàdicament hi hagi algun vehicle o bicicleta a la part del començament, però no és freqüent. 

La zona que es proposa a les Garrigues és un tram de la Ruta de la Calç. La ruta sencera té una distància de 14,6 quilòmetres i una dificultat mitjana, per tant, un itinerari apte per a qui prefereixi una passejada o caminada més llarga. A Tarrés hi ha la concentració de forns de calç més alta de Catalunya, amb més de 60 forns inventariats al terme municipal. N’hi ha que estan excavats directament al terra i d’altres a la roca, i la gran majoria es troben al bosc. Aquests forns, actualment en desús, s’utilitzaven per obtenir calç de la pedra calcària mitjançant el procés de sotmetre aquesta pedra a temperatures de 900 a 1.000 °C i la seva existència ha tingut un paper cabdal en l’evolució de la foresta, ja que principalment el material del sotabosc era el que s’utilitzava com a combustible mentre que els troncs dels pins es tallaven de manera regular per a altres usos. Actualment es pot trobar un bon nombre de forns reconstruïts al llarg de la ruta i són un bon punt on dur a terme activitats d’interacció amb la natura.

Tot i ser a la vora del parc eòlic de la serra de Vilobí, la contaminació acústica dins del bosc és imperceptible. A l’estiu, al començament de la ruta, ja que és més oberta hi ha més sol i una bona perspectiva de paisatge, el que domina és el cant de la cigala i l’aroma del romaní. A primera hora del matí o al capvespre sobretot s’hi pot veure fauna salvatge, com els cabirols. Al cap d’uns 400-500 metres ja s’entra al sender més estret, on resseguint la plana boscosa de seguida es troba el primer forn de calç d’aquesta part de la ruta, el Buscarró del París.

Arribats aquí, entrarem de seguida a la part més obaga, a les anomenades Comes de Montgrat. La verdor és excepcional a la primavera gràcies a la frondositat del bosc; a l’estiu es converteix en un oasi de temperatura per fer una caminadeta sense patir calor, i a la tardor les fulles caducifòlies ofereixen un bonic mosaic de colors marronosos entre els pins. La zona es caracteritza perquè el terra és molt calcari i per l’abundància de pi roig, la qual cosa li confereix una singularitat especial, ja que per l’altitud no seria un arbre freqüent en aquest terreny. D’altra banda, al llarg de l’itinerari es troben diferents elements etnogràfics –fonts, forns, etc.– que per accedir-hi cal desviar-se momentàniament de la ruta. Són enclavaments molt accessibles, interessants i d’espai prou ampli per fer-hi activitats d’interacció amb la natura complementàries al bany de bosc. Als anys seixanta hi havia molts conreus de vinya, també alguns cereals, però la cultura dominant era la del vi. Per les restes de murs de les feixes es poden intuir els antics conreus, tot i que avui dia el bosc domina el paisatge completament.

L’espai per a la pràctica de bany de bosc

En aquesta passejada amb lentitud es fa evident la transició entre el clima mediterrani i el clima continental. Com comentàvem, el pi roig (Pinus sylvestris) és el protagonista de la petita vall de les Comes de Montgrat gràcies al microclima de la part obaga, mentre que a la part del solell abunda el pi blanc o pi mediterrani (Pinus halepensis). El pi roig és un arbre perennifoli d’arrels profundes que vol aigua i per això sorprèn trobar-lo de manera abundant en aquesta zona de les Garrigues, una comarca dominada pel clima mediterrani continental sec, caracteritzat per poques precipitacions, boires continuades i hiverns freds amb glaçades persistents. Tanmateix, tot i la demanda d’aigua és un arbre que suporta bé la sequera ja que és un tipus de conífera molt adaptable. De fet, la resina és una substància pròpia de les coníferes que a més de servir de protecció de possibles depredadors és també útil per protegir-se del fred i la calor. La seva olor és intensa i inconfusible, la seva viscositat també! El pi sol ser molt alt, ja que pot arribar als 40 metres, d’estructura més o menys cònica quan és jove i més ampla i irregular quan és madur. La seva escorça és rogenca, sobretot a les parts més altes del tronc, i és per això que comunament se’n diu pi roig, pi vermell, rojalet o pi rojal, entre d’altres. Al llarg del recorregut trobarem principalment els arbres ufanosos i esplèndids en diferents nivells de pendent i també alguns exemplars caiguts de manera natural al terra, amb fusta en diferents fases de descomposició. 

Al llarg del recorregut, a més del pi roig veurem també altres espècies destacables, com el reboll o roure reboll (Quercus pyrenaica) i l’auró negre (Acer monspessulanum), arbres caducifolis de menys alçària que els pins (el reboll té una mida mitjana de 15 metres i l’auró no sol sobrepassar els 6 metres) i de capçades arrodonides i denses que a la tardor cobreixen el sotabosc de fulles i decoren el bosc amb les seves tonalitats groguenques i torrades. Pel que fa al reboll, tot i el seu nom científic no és una espècie del Pirineu i malgrat la seva escorça gruixuda que pot semblar la de l’alzina es tracta d’un roure. El tipus de vegetació a l’obac de les Comes de Montgrat és completament diferent a la resta del terme municipal, com veurem; aquí el mantell vegetal cobreix el terreny. A més, abunden també la moixera de pastor (Sorbus torminalis), la servera (Sorbus domestica), l’arboç (Arbutus unedo), l’heura (Hedera helix) i el galzeran (Ruscus aculeatus), entre d’altres espècies vegetals que configuren entre totes una atmosfera forestal totalment propícia per gaudir al màxim de la pràctica de bany de bosc.

Per acabar, convé comentar que des de l’aparcament es pot accedir directament a les Comes de Montgrat. En cas de voler fer només aquest tram caldria seguir aquesta senyalització.