Page 14 - Ara Lleida - Revista 49
P. 14

esport; és viure la vida a un altre ritme. Se surt d’hora, no perquè es tingui pressa
        o per por de fer tard, sinó perquè cal fugir del sol del migdia, de les tempestes
        de tarda i de l’arribada de la nit, i s’arriba aviat als refugis per gaudir de la calma.

        L’estada als refugis
        Després de confirmar al guarda el nombre de persones, si es farà la mitja pensió
        i el pícnic de l’endemà, o si algú necessita un règim alimentari especial, és el
        moment d’aparcar les motxilles, buscar els llits assignats i relaxar-se amb una bona
        dutxa fins a l’hora de sopar, que acostuma a ser entre les set i les vuit del vespre.
        Llavors és quan sorgeixen les converses durant les quals els refugis sovint en són els
        protagonistes. Sobretot els seus àpats. La Marta Comas, que cada any es reserva
        quatre o cinc dies per fer una d’aquestes travesses amb tres amigues, comenta
        que, tot i caminar cada dia, en comptes d’aprimar-se, s’engreixen: “Ens relaxem,
        ens encanten els menjars dels refugis i sempre cau alguna cervesa o ampolla de vi,
        així que tornem a casa amb un quilo de més!“.
        Però també es comenten les dutxes d’uns i altres, el fred o la calor de les
        habitacions comunitàries, el tipus de lavabos... En aquests  establiments  encara
        no hi ha arribat la globalització i cadascun és diferent, tant sigui per la situació, la
        construcció, els serveis, la capacitat i els àpats, com per les activitats que s’hi fan.
        La majoria són edificis que ja existien, però amb un ús ben diferent: barracons
        on vivien els treballadors de les obres hidroelèctriques, cases per als enginyers
        d’aquestes obres o per a enginyers forestals que gestionaven grans boscos, homes
        adinerats que es podien permetre el caprici d’unes segones residències en altura...
        Pocs van ser construïts expressament per als excursionistes. Un d’ells va ser el de
        Vallferrera. Inaugurat el 1935, va ser el primer refugi de la Federació d’Entitats
        Excursionistes de Catalunya (FEEC), creada només dos anys abans. L’objectiu era
        facilitar l’ascensió a la Pica d’Estats (3.143 m), el cim més alt de Catalunya.

        Però quan Mossèn Cinto, vestit amb sotana i equipat amb un paraigua, una maleta
        i calçat de ciutat, va pujar-hi, encara no existia el refugi. Era el 24 d’agost de 1883.
        Després, homes i dones amb espardenyes, rotxetons, americanes i cordes d’espart
        es van començar a enfilar per les roques de refugis com el d’Amitges, el Mallafré...,
        i tots trobaven a faltar aixoplucs per fer-hi nit, de manera que a poc a poc es va
        anar establint la xarxa actual.

        Altres refugis també són els camps base per a l’ascensió de muntanyes mítiques.
        Des de Restanca, Colomèrs o Ventosa i Calvell, s’emprèn la pujada al Montardo
        (2.833 m), un cim característic per la seva situació central al fons de la vall del poble
        d’Arties; el Ventosa i Calvell també és conegut perquè facilita l’accés als tres mils
        de la zona: la Punta Alta (3.014 m), el Comaloformo (3.029 m), els Besiberris...;
        des de Conangles es fa un altre tres mil, el Molières (3.010 m); des de Colomina
        i el Josep Maria Blanc es puja al Peguera (2.982 m) i al Monestero (2.877 m); el
        Mallafré és conegut per l’escalada o l’ascensió als famosos Encantats (2.748 m);
        el de Certascan, per pujar al cim homònim (2.853 m); els dels Estanys de la Pera i
        Cap del Rec, per coronar la Tossa Plana de Les (2.904 m)...
        Avui els paisatges que van inspirar Mossèn Cinto en la seva èpica llegendària
        són els mateixos, però els serveis que ofereixen els refugis permeten travesses
        amb menys pes a la motxilla i més comoditats. Per acabar, tan sols un apunt per
        recordar que també hi ha els refugis lliures i els refugis situats a dins de poblacions,
        però els uns i els altres són una altra història i se’n pot parlar un altre dia.
                                                                          El refugi del Gerdar està situat a l’antiga carretera de la Bonaigua, al
                                                                          Pallars Sobirà, a 10 km d’Esterri d’Àneu. (Oriol Clavera)



        La ruta pionera
        L’any 2000 va néixer la primera ruta a peu entre refugis: la Carros de Foc. Com   L’any 2000 va néixer la primera ruta a
        passa amb els millors guisats, va ser el resultat d’una cuina lenta i, un cop a taula,
        va agradar a tothom, tant a les famílies com als solitaris, tant als muntanyencs
        experimentats com als grups de joves principiants, tant als amants de les rutes   peu entre refugis: la Carros de Foc. Com
        clàssiques com als qui busquen alternatives. Des de l’any 1974, quan es va guardar
        el primer refugi del Parc Nacional, fins avui, han passat quaranta-cinc anys durant   passa amb els millors guisats, va ser el
        els quals s’ha perfilat un trekking incrustat a la muntanya en forma d’un llarg
        sender circular. Després han sorgit altres circuits que en copien el funcionament,   resultat d’una cuina lenta i, un cop a taula,
        però la Carros de Foc continua essent un referent, de manera que el 2019 van
        comprar el forfet unes 2.450 persones, i la xifra continua augmentant. No se sap
        quantes la van fer pel seu compte.                                va agradar a tothom, tant a les famílies
        Els runners no s’aturen als refugis, però aporten milions a les comarques  com als solitaris, tant als muntanyencs
        La ruta Cavalls del Vent i la modalitat de seguir-la en menys de 24 hores, juntament
        amb la història vital del Kilian Jornet vinculada al refugi de Cap del Rec, han   experimentats com als grups de joves
        confluït en una de les curses més esperades i reeixides: la Salomon Ultra Pirineu.
        Ja ha complert onze edicions, té sis modalitats i s’hi apunten runners de més de
        seixanta països. La prova reina és l’Ultra Pirineu, amb 94 km de distància i 6.200 m   principiants, tant als amants de les rutes
        de desnivell positiu. L’any 2009 s’hi van inscriure 270 persones i el 2019 ja en van
        ser 4.000. La conseqüència és que durant el cap de setmana del 5 i 6 d’octubre   clàssiques com als qui busquen alternatives.
        de 2019 es va fer ple a tots els establiments de la Cerdanya i molts del Berguedà,
        un impacte econòmic molt important per a l’economia de la zona.



     14
   9   10   11   12   13   14   15   16   17   18   19